sábado, 16 de mayo de 2015

Lola Máñez. Sobre las fiestas del 53




FIESTAS CELEBRADAS EN SAGUNTO
DEL 24 DE JULIO AL 9 DE AGOSTO DE
1953

XVII CENTENARIO
DEL MARTIRIO DE LOS SANTOS PATRONOS
ABDON Y SENEN

.-.-.-.-.-.-.-.-.


Año 1953 fiestas conmemorativas del décimo séptimo centenario del martirio de los Santos Patronos Abdón y Senén y la proclamación canónica de Nuestra Señora del Buen Suceso como Patrona de Sagunto.

La corporación del Ayuntamiento nombro una comisión de festejos para dar solemnidad a las fiestas Patronales. Ente ellos surgió un grupo de saguntinos saturados de humor, ingenio, gracia y buen hacer. Un día una mágica estrella los oriento hacia la emisora de Radio Sagunto.

Sin dilación tomaron parte activa: escribían los guiones de la novela radiofónica, siendo ellos mismos los protagonistas, eran creativos con mucho salero, seguían el guion y lo adaptaban a su forma de ser y a la del personaje, las cartas chuscas de Peret el del Cantal Gros y la melosa y delicada música del verso que vertía por doquier.

Así empezó a las 21 horas del 6 de Febrero de1953 la primera emisión radiada por la “peña esvaradora”. (En esa época el medio de comunicación mas popular, era la radio, ya que la televisión se instala en España en 1956·) Con un saludo muy fraternal se dirigen al pueblo de Sagunto.
¡Saguntis germans ¡Este año se cumple el décimo séptimo Centenario del martirio de los gloriosos Santos  de la piedra Abdón y Senén reyes de Persia. Pronto van a comenzar las fiestas que no pueden decaer en esta inmortal ciudad. Alcémonos todos en un clamor de músicas, brillante colorido, risas y tracas, portadores de elegrias a todas las casas, amor, paz, trabajo entre todos los hombres, desde el barrio de Santa Ana ala Vila y desde la Vila al Arrabal del Salvador. Alcemos el grito muy alto para que todos los valencianos vengan a visitarnos y puedan participar de estas fiestas de sana alegría ¡ Visca Sagunt !

Durante la semana esperábamos con ansia la noche de los viernes para escuchar el programa que daba brillantez a la velada., armonía, ilusión a todos los vecinos de las distintas calles. Queriendo encender una chispa de entusiasmo romántico  nació una hoguera.  Muy gozosos se reunían los vecinos en las casas y patios para ejecutar amorosamente la idea que el artista quería conseguir y plasmar: la dulce belleza de cada calle, su luz y aroma, verdadera magia artística. Todas las noches se esperaba con mucha alegría la hora de empezar a trabajar, sin asperezas, olvidando los problemas diarios al recordar los chascarrillos de los componentes de la Peña Esvaradora pletóricos de sublimes rimas.



Algunas calles se transformaban en patios andaluces en los que las flores prendían de los rosales invitando a los paseantes a acariciar sus pétalos. Todos los balcones estaban adornados con hermosos dibujos confeccionados por artistas y repujados de pequeños pétalos que realzaban su arte y gracia. Otras calles quedaban de extraordinaria hermosura. Al entrar en ellas te sentías en los salones de algún Emperador, columnas, capiteles y cubiertos los techos, colgando de los mismos lámparas de gran dimensión y estilo, no dejaban ver el azul del cielo. Todo ello te conducía a la fantasía, imaginando los primeros compases del Vals del Emperador.

El resto de las calles pasaban por arcos de distintos estilos y colorido. Todo se realizó con destreza, cariño y mimo.

Por fin el 24 de Julio a las 12 horas la Junta Central de Fiestas visitó las calles engalanadas y a las 20 horas se procedió al encendido del alumbrado de todas las calles de la población. ¡Apoteósica¡ fue la respuesta de los saguntinos. Todos nerviosos, el feliz acontecimiento había llegado ¡por fin¡ Una ocasión jubilosa muy difícil de olvidar, como tampoco se puede olvidar nuestra fama histórica. Ha sido un derroche de dos virtudes muy valencianas: inteligencia y el deber cumplido. Fue un sueño de verano del cual no queríamos despertar; de una vivencia imposible pero real. En este día empezó el Programa Oficial.

Los Santos Patronos fueron trasladados al poblado del Puerto y visitaron el distrito del Arrabal del Salvador. En el segundo traslado los Santos Patronos visitaron el distrito de Santa Ana. El último traslado de los Santos Abdón y Senén fue por el distrito del centro y plaza Mayor.
Hubo infinidad de festejos muy pensados y bien realizados que enunciamos a continuación:
La proclamación de la Reina de las Fiestas y Corte de Honor tuvo lugar en el Teatro Romano representando  a las Sociedades y Gremios que cooperaron en la realización de las fiestas, donde se efectuó el Pregón, terminando con  un Desfile Histórico. Entrada de las bandas que tomaron parte en el Certamen Musical y el reparto de premios, monumentales tracas, exposiciones de pintura, concurso de fotografías, partidos de futbol, concierto musical por la Banda Municipal de Valencia y Lira Saguntina, fuegos aéreos, cucañas, terrestres y acuáticas, tiro al plato, velada teatral,  Coral Polifónica, cordá, comidas a distintos Centros Benéficos. A Joaquín Rodrigo, en homenaje, le descubrieron una placa, realzando el acto la Orquesta Municipal de  Valencia. Recogida de cintas por la Reina de las Fiestas y Corte de Honor. La Rondalla Aragonesa, corridas de toros, Coros y Danzas de los distintos pueblos y La Vigilia de las Espigas.

Sagunto en estas fiestas se dispuso a renovar su grandeza, entusiasmo y espiritualidad honrando dignamente  a sus Patronos  en el XVll  Centenario de su martirio.

El último mensaje de la Penya Esvaradora con su característico entusiasmo y la ilusión infatigable de este grupo que en todo momento puso corazón y orgullo nos decía: Despertad Sagunto, y pueblos que nos rodean, esperamos ansiosos vuestra visita, nos dais rango, cariño, categoría y belleza.

Finalmente, como cada noche terminaban su programa con la ya célebre frase “si vols mes, para el cabas”.



Día 9-8-53. Todo se cumplió según lo programado. Después de un espectáculo Cómico Taurino, corrida de antorchas, corrida de cintas y con la Cabalgata Humorística, la hoguera luminosa que nació de una pequeña chispa se consume dejando huérfanas y entristecidas las calles brotando un dulce llanto cuando sonó el último disparo de una hermosa traca de colores apangándose con ello la hoguera que estuvo ardiendo durante el tiempo que se celebraron las Fiestas de nuestros Santos Patronos en su XVll Centenario de su Martirio.



-.-.-.-.-.-.-.-









Lola Mañez Morató
       Sagunto

Anexo: Fotografías conmemorativas.
             Poesía anónima.

Als simpatics components
de la “Penya Esvaraora”
es dirigim els veins
ilusionats i en bon sel,
desde el 1 al nº. 13
del carrer de San miquel
(o siga desde el Cami Real al carrer Major)

Roguem fasen estensiva
donanli publisitat
a ésta carta o misiva
de uns amants de esta Ciutat.

Mosatros com tot lo poble
també volem celebrar
de nostres martirs patrons
les festes del sentenar,
y com a bons saguntins
contribuir com els primers
adornant com se mereis,
este simpatic carrer.

Ante tot y lo primer,
els direm que ya tenim
formá una Comisió
pera organisar els festejos,
elegida entre els veins
en armonía amuntó,
y hem nomenat Presidental
“So Nelo Morató”.

El secretari es un home
molt listo y de grans altures,
se ha pasat total sa vida
“Matoses fent escritures.

També tenim nomenat
al nostre dipositari,
que mos arma una “Batalla”
en cuant li toquem l’armari.


Y el resto la componem
tots els veins del carrer
per que com este es tan llarg…
per poc no la podem fer.

Entre les chiques fadrines,
pera Reina hem elegit
a Marujita Chirona
que es de lo bó que i a hui.

Es alta, bonica y jove,
digna de esta ostentasió
per que no y han de mes guapes
de Santa Ana a la Estasió.

També tenim unes fadrines,
casaes y alguna viuda,
deixes que si et fijes bé,
entren mol poques en lliura.

Y deixant aso un poquet
y entrant en lornamentaje,
els direm se hem proposat
ferli al carrer, un bon traje.

Creguem resultará bé,
perque asi i a cada artiste
que sense calfarse el cap,
fá de un vasquet un trisicle.

Tenim un abrer de Vila,
un mecanic excelent,
un atre el electresista,
y un pintor, que val per sent.

Un chofer dels millorets,
un carniser que es molt viu,
y un barber que en disimulo
mos pren el pel y se riu.




També ia así un estanquer
que en cuant se veem en apuros,
pera inspirarmos millor
de cuant en cuant allarga uns puros.

Y después de lo exposat,
ya no mos queda dir atre,
mes que donarlos les gracies,
y a sopar y cara al catre.

Y ara a la Comisió
de la “Peña Esvaraora”
els demanem mil perdons,
per haberse molestat
publicanmos esta carta
de tan mals escrits renglons.
lo mateix que a la emisora
que en les segues emisions,
es la gran propagadora,
de les fetes dels Patrons.

.-.-.-.-.-.-.






Copia literal de un poema anónimo escrito con motivo de estas fiestas el 23 de abril de 1953.










          

lunes, 23 de febrero de 2015

MARTA REMOY. LA PLATJA DEL MEU POBLE

Del meu poble m’agraden moltes coses perquè és un poble amb monuments antics de molta importància històrica, però si m’he de quedar amb un lloc, sense dubte el meu lloc preferit és la platja.

La platja és un lloc del qual guarde molt bons records. Quan era menuda passava amb mos pares i el meu germà les llargues i caloroses vesprades d’estiu, féiem castells d’arena, jugàvem a les raquetes i passàvem molt de temps en l’aigua. Els diumenges anàvem amb els meus oncles i els meus cosins i portàvem el dinar, la taula, l’ombrel.la i passàvem tot el dia a la platja.
Encara recorde un diumenge d’agost en festes del poble que es va escapar un bou del recinte i tot el món que estava a la platja va començar a córrer i haguérem de deixar totes les coses i anar-se’n corrents perquè el bou anava per l’aigua, per l’arena,...

Ara de major també aprofite qualsevol moment que tinc lliure per anar a la platja, ja siga amb amigues, amb la parella o, fins i tot, a soles amb un bon llibre i la meua cadira.


La platja és el lloc que més em relaxa, i per això i per tots els bons moments viscuts quan era menuda, és el meu lloc preferit.


MARIA LÓPEZ. EL POVITXOL

El Povitxol és el meu lloc preferit de Sagunt. La primera raó d’adorar-lo és perquè es tracta d’una zona de muntanya, cosa que m’encanta, la segona, per totes les vivències especials que he viscut en aquest enclau.

He de dir que no recorde la primera vegada que vaig estar en el Povitxol ja que deuria ser molt xicoteta; tot i això, guarde molt bons records d’infància, de les Pasqües i dels dies d’estiu que vaig passar en la muntanya: córrer cap amunt i cap avall entre els arbres jugant a pilota, botant a la corda..., a més aquest va ser l’indret  on per primera vegada aconseguí volar la milotxa.

Per descomptat mai he deixat d’anar-hi, bé amb els amics o bé acompanyada de la família, per dinar o passar el dia tranquil·lament. Així doncs, en un futur m’agradaria gaudir i ensenyar els meus fills aquest paratge de la mateixa manera que mos pares me l’ensenyaren a mi.


En conseqüència jo recomanaria tothom que el visitara, si més no, una vegada perquè sens dubte els encantarà igual que a mi.

SERGIO BELTRÁN. CARRER ALACANT-PRIVAT

Els records de la meua infantesa van transcórrer en el carrer Alacant privat. Era un carrer nou, on tots els xiquets jugàvem a futbol i a molts altres jocs, totes les vesprades després d’eixir d’escola jugàvem fins a l’hora de sopar. Quins bons records i quina època tan feliç!, quan l’única obligació era anar al col·legi i després d’eixir d’escola gaudir amb els amics.

Totes les nits d’estiu els veïns eixien al carrer, cadascú amb la seua cadira a prendre la fresca. Es parlava de qualsevol cosa i les conversacions eren molt variades, es formaven grups de vuit o deu persones des de iaios fins a néts.


Solament em queda la nostàlgia d’aquells temps passats.

CARLA BONACHERA. CARRER ROMA

Jo vaig nàixer a Sagunt i vaig passar la meua infància, fins als deu anys, en un pis menut del carrer Roma. Era molt assolellat a l’hivern però molt calorós a l’estiu. Al menjador hi havia tres finestrals i una finestra més xicoteta que donava als quatre cantons d’una de les avingudes més importants del poble.

En eixe encreuament plantaven una falla molt gran i la meua germana xicoteta i jo ens passàvem hores mirant-la, des de la “plantà” fins a la “cremà”, pujades en un tamboret de plàstic per poder veure-la millor. Quan escoltàvem les xarangues corríem al tamboret per veure passar els fallers, i un mes abans ja havíem vist la cavalcada des de la mateixa finestreta perquè les comissions falleres s’organitzaven sempre al meu carrer.

També s’escoltaven molt sovint les sirenes de la policia, ja que en un dels cantons es trobaven els jutjats.


Als nou anys vaig començar a anar a soles a les botigues que hi havia pel barri per fer els encàrrecs de ma mare. Era tota una aventura creuar l’avinguda. Guarde molt bons records d’eixos anys. Més tard ens traslladàrem dos carrers més amunt i jo seguisc anant a les mateixes botigues que encara queden de la meua infància.

domingo, 22 de febrero de 2015

QUAN JO ERA XIQUETA

En primer lloc m’agradaria aclarir que m’he criat en el casc antic de Sagunt tenint, com a conseqüència, el calvari, el teatre romà, el castell i tots els carrerons estrets com a principal escenari de jocs.

Volia explicar-vos una vesprada de diversió. Imagineu més de deu xiquets i xiquetes, tots veïns del barri, i el meu germà, en estos llocs emblemàtics.

Pel que fa al començament dels jocs, el primer era fer dos bàndols jugant-s’ho a “pedra, paper o tisora”. Una vegada fets els grups, passàvem a inspeccionar el terreny per a decidir quin seria el més adequat per a jugar. A continuació decidíem a què anàvem a jugar (a guerres, a pares i mares, ...) per votació individual.

En acabant es procedia a ocupar la nostra “cabanya”, feta de fustes i cartons, i començava el verdader joc.

D’una banda, si havia eixit per votació que el joc que tocava era “les guerres”, cada grup ocupava una “cabanya” secreta i anàvem inspeccionant els voltants fins “matar” l’enemic.

D’altra banda, si tocava jugar a pares i mares les “cabanyes” estaven quasi juntes i ens demanàvem pa, sucre, ...; anàvem a fer la compra i agafàvem pedres (que eren ous), terra (que era sucre), fulles (que eren lletuga), etc.


Ens ho passàvem d’allò més bé i quan arribava l’hora d’anar-se’n cap a casa ja estàvem desitjant que arribara la vesprada següent.


SERGIO VITORIA. PLAÇA DE LA MORERIA

La plaça de la Moreria és una de les places més importants i emblemàtiques de la ciutat de Sagunt. Anteriorment, en el lloc on ara està la plaça, hi havia un camp de futbol de terra que era on jugava els seus partidets de la lliga el nostre equip del poble:l’Atlètic Saguntí.

Quan eixíem del col·legi on estudiàvem, C.P. Josep Romeu, anàvem tots els amics de classe a jugar amb la nostra pilota i passàvem unes vesprades molt divertides i amenes, no com les d’ara quan els xiquets i xiquetes estan tot el dia jugant amb les consoles que només agilitzen el seu cervell i físicament tenen sobrepés i una condició física prou roïna i precària.

Amb el pas dels anys van vindre els temps de la bombolla immobiliària i els polítics municipals van decidir llevar el camp de futbol d’eixa ubicació i traslladar-lo als afores de la ciutat. I van començar a construir gran quantitat de vivendes, amb les quals es van enriquir els constructors, en detriment dels veïns del barri que utilitzàvem les susdites instal·lacions.

En tot cas van tindre una brillant idea fent esta magnífica plaça amb diferents espais oberts i molts jocs per a xiquets de diferents edats que estan plens de vesprada i els caps de setmana. Finalment varen decidir fer un xicotet pàrquing per poder aparcar els cotxes de les persones que acudeixen als comerços i dels veïns d’esta zona de la ciutat.